Per recuperar els drets dels treballadors i les treballadores de l'Educació      Vine i lluita amb nosaltres!

1 de març de 2014

Pel·licules i documentals recomanats

HANNAH ARENT (Alemanya 2012)

Pel·lícula guió i direcció de Margarethe Von Trota basat en fets reals. Guanyadora de diferents premis en certàmens de cinema a Alemany, Valladolid, Tokyo. Biografia de la filòsofa, pensadora i intel·lectual jueva-alemanya  HannaH Arent ( 1906 Linden actua Hannover- Nova York 1975).


Dona de principis fermes i amb una personalitat forta e indomable. Mai va tenir por de mostrar obertament els seus punts de vista, no es va alinear amb modes ni poders; sempre va parlar alt i clar tot i sent conscient que la seva vida hagués estat més agradable  refugiant-se en un silenci més acomodatici.
Hannah va ser activista sionista a la joventut, víctima de la persecució als jueus en Alemanya i presonera a un camp d’internament . Es va exiliar a Estats Units després d’un llarg pelegrinatge per diversos països d’Europa fugint del nazisme.

El fil conductor de la pel·lícula que Margaret Von Trota dirigeix als 70 anys,  es centra a les cròniques que fa Hanna com a periodista per la revista  nord americana The New Yorker. S’ofereix  perer  assistir com a corresponsal  al procés del oficial del Tercer Reich Adolf Eichmann, un del màxims responsables dels camps d’extermini  durant la segona Guerra Mundial. El judici es va celebrar a Israel al 1961.

Sent jueva i víctima tothom esperava que s’acarnissés amb Eichmann , el descrivís com un assassí inhumà al que no es pot perdonar i s’ha de condemnar  sense vacil·lacions a  la mort. Hannah va descriure a Eichimann com un don ningú, mediocre, sense cap singularitat, amb una devoció pel sistema que anteposava a la seva pròpia capacitat de pensament i codi moral.  Per a Arent el que va fer possible l’Holocaust van ser els “Eichmanns”, un munt de “qualsevols”, amb una  fe cega en el sistema que els va fer oblidar la  seva capacitat humana  de raonament, de pensar.  Aquesta actitud conjunta, és el que fa possible la natura mateixa del totalitarisme i del mal en la condició humana, pensava Arent. És el que ella va anomenar la banalitat del mal i del que va escriure a les seves cròniques. Raonava  la idea de que els més grans mals del món són els mals que fan els don ningú.  No va dir que Eichmann fos innocent però tampoc va manifestar oberta i clarament  que  fos culpable.  La defensa del que pensava la van fer perdre part de les seves amistats.

Fruit de les cròniques que va fer seguint el judici i després de madurar tot el que havia vist, escoltat  ...  un any després es va publicar el  llibre on explicava les seves idees  . Van ser molt criticades i controvertides per discrepar del que era “políticament correcte” . Va titular el llibre Eichmann a Jerusalem: un informe sobre la banalitat del mal.

Un film per a amants de la història i el cinema,  amb un missatge molt actual en aquests temps que ens ha tocat viure on reapareixen els fantasmes del totalitarisme acompanyat de pèrdua de drets. Ens recorda la importància pensar  per decidir amb criteri, per poder ser lliures. “Pensar  ens salvarà de la catàstrofe” diu la protagonista en un moment de la pel·lícula.

LA FLOR DEL DESERT (Regne Unit 2009)

Guió i direcció de Sherry Horman. Aquesta pel·lícula narra la fascinant història de Waris Dirie (Somàlia 1965) top model, escriptora i activista contra la mutilació genital femenina. Una dona orgullosa i valent casada i amb quatre fills.

El film és  una adaptació del llibre autobiogràfic amb el mateix títol del que es van vendre més d’onze milions d’exemplars. Waris significa Flor del Desert en el seu idioma . Nascuda a Somàlia a una família de pastors nòmades. Als 13 anys el seu pare acorda el seu matrimoni amb un home gran que té tres dones més. Fugint d’aquest destí camina durant dies pel desert fins arribar a Mogadiscio, capital de Somàlia. Uns familiars l’ajuden, viatja a Londres,...Un camí de dificultats on es va anar trobant amb bones persones i dones amigues. El fotògraf Terry Donaldson la va descobrir a un restaurant de menjar ràpid i va ser el primer pas per la seva transformació en model.

 Al millor moment de la seva carrera va rebel·lar públicament que ella va ser víctima de l’ablació del clítoris, fet que va aixecar una onada de simpatia i controvèrsia. En aquest moment Waris decideix dedicar la resta de la seva vida a lluitar contra aquesta tradició inhumana que mutila a la dona, la destrueix física i mentalment. Des de la seva fundació porta més de deu anys tractant de convèncer a polítics i ONG’s d’implementar lleis contra aquesta violència vers la dona i educar a la gent al respecte.

Les crítiques del film no van ser tot lo bones que esperaven. Waris va manifestar que si bé la pel·lícula mostrava només  una part de la seva vida aquesta era la part essencial i que tot el que ella explicava al llibre i sortia al film no era exagerat ni era ficció, era la seva vida.

“Donar amor i respecte és el primer pas per eradicar les atrocitats que passen al món, com la mutilació genital femenina” Waris Dirie

DOCUMENTALS

ORGANIZADAS, MUJERES TEJIENDO LA HISTORIA (Guatemala,2013)

Documental produït i dirigit a Guatemala per les aragoneses Ana Bueno i Carlota Muñoz. 

Aquest documental ens ofereix una altre història de dones que s’organitzen  per reivindicar drets ancestrals i continuar trencant cadenes patriarcals. Dones lluitadores, combatives i somniadores que volen transformar, canviar la seva realitat i  reivindiquen el dret a no rendir-se.

Una de les protagonistes és Carmen Tacam, maia k’iché de Guatemala, és activista per les dones i els joves. Al 2012 va ser triada com la primera dona Presidenta dels 48 cantons de Totonicapán, forma d’autoritat precolombina i màxima representació de les comunitats indígenes de la regió. Va promoure pels Pobles indígenes del Altiplà de Guatemala la revisió de la reforma constitucional, la reforma educativa per a la carrera de magisteri i la revisió de la política d’electricitat. Al govern no li van agradar aquestes reivindicacions i va menysprear i reprimir l’autoritat indígena i al poble de Totonipacán. El govern guatemalenc va obrir un procés judicial a Carmen que durant un temps li va impedir sortir del país per donar a conèixer al món la situació del seu poble. Afortunadament això ja s’ha resolt i va estar el maig passat a Espanya, concretament a  Saragossa i Osca informant d’aquesta realitat a diferents xerrades.



“Les dones busquem formes de sostenir la VIDA” Sandra Morán Reyes
“El procés alternatiu ha de començar a viure’s avui des de les meves relacions amb mi mateixa, amb les altres persones i no esperar al que s’anomenava abans la toma del poder. Com ho fem? aquest és el tema. Hi ha espais importants on estem començant a entendre’ns, a reconèixer-nos i l’avanç és també que no ens hem aturat malgrat tot no ens hem aturat. Estem en la energia positiva de construir, de trobar camins, de trobar respostes” Sandra Morán Reyes.

LAS MAESTRAS DE LA REPUBLICA (Espanya 2013)



Documental dirigit per Pilar Pérez Lozano. Guanyadora del Goya 2014 a la millor pel·lícula documental.  A Pilar, la directora, la van invitar al l’any 2010 a unes jornades sobre les mestres de la república que organitzava la Federación de Trabajadores de la Enseñanza a la Biblioteca Nacional de Madrid. La participació en aquestes jornades i la posterior lectura del llibre del mateix nom on investigadors/es volen recuperar la memòria d’aquestes dones van ser l’espurna per iniciar el projecte. Ha aconseguit el seu objectiu, donar veu a aquestes mestres valents, compromeses i amb ganes de canviar la societat.
“Les Mestres de la República van ser  unes dones cultes i independents que es van implicar a la renovació i pedagògica per transformar la societat, compromeses amb l’educació fonamentada a la igualtat, justícia i solidaritat” facebook Las Maestras de la República.
Aquest documental distribuït per Karma films després del Goya  s’estrenarà a sales comercials d’Espanya el proper 14 de març.

T’animem a emocionar-te veient-lo. Per comprendre el present cal conèixer la història.  

Si vols informació la xarxa està plena, sobretot després de guanyar el Goya.



Vídeo a una taula rodona que es va organitzar a Àvila després de la projecció del documental. Hilda es la filla de uns mestres que van patir “el espanto” com ella l’anomena. Era petita, tenia dues germanes i  vam matar a la seva mare Balbina mestra republicana i directora de les escoles  de Cangas de Narcea. Al setembre de 1936, la van deternir , empressonar i assassinar aquella mateixa nit. El seu pare Ceferino també mestre estava amb les tres al veure que la seva dona no tornava va decidir anar a buscar-la, aquella mateixa nit també va ser assassinat...

“Para mis padres, para tantos y tantos que como ellos aún están en las cunetas...
GRITO en primer lugar por ellos, por su injusta, terrible y cobarde muerte.
GRITO por su miedo, por su dolor, por su juventud truncada, por la vida que no vivieron y grito por nosotros que nos quedamos aquí sin ellos, pobres, huérfanas y a merced de sus asesinos que se pasaron 40 años insultándoles, pisotándoles y diciendo mentiras y más mentiras sobre su vida y sobre su muerte.
GRITO y vuelvo a gritar por todo lo que tuvimos que callar y aguantar.
Y GRITO por las madres y las viudasy los familiares y tantos y tantos que vivieron y murieron con la boca bien apretada para que no se les escapara este mismo grito nuestro.
 Y GRITO por la verdad, la única verdad, que fuísteis asesinados por defender causas justas.
Y GRITO por la justícia, por esa justícia que vosotros mereceis y nosotros tanto necesitamos.

Y con mi garganta te digo ¡que mi voz suba a los montes que baje a la tierra y truene! Eso pide mi garganta desde hoy y desde siempre. Y dejo de gritar y no porque no tanga más gritos que todos sabéis que sería interminable. Dejo de gritar porque el dia que desaparezcamos de aquí los pocos hijos que quedamos.... Mientras no se busque la verdad y se diga, mientras no les hagan justícia vosotros y este documental seguireis gritando conmigo. Eso espero. GRACIAS” 

Hilda Farfante Gayo.