15 de juliol de 2014

Els sindicalisme al “punt de mira” del PP

Els sindicalisme al “punt de mira” del PP

de Manel Garcia Biel 

Font: 



Des de l’inici de la present legislatura el Govern del PP està portant a terme un atac sistemàtic contra el sindicalisme confederal.

L’atac no és gratuït. Sens dubte el PP recorda com en el temps més àlgid de poder del Govern Aznar i la seva majoria parlamentària, els sindicats el van derrotar amb la Vaga General contra “ El Decretazo”. Aquesta derrota va significar l’inici de la davallada d’Aznar i el PP, i que va continuar amb els moviments contra la guerra d’Iraq i amb els fets de l’11M.

El PP no ha oblidat aquella situació i el paper d’oposició, quan pràcticament l’oposició política estava desapareguda, i està deixant clar que va aprendre la lliçó.

El PP està obstinat en limitar al mínim la influencia i la capacitat del sindicalisme de classe, en la línia que va marcar Margaret Tatcher. Es tracta de debilitar les principals organitzacions estructurades de l’esquerra social.

El primer objectiu del Govern del PP ha estat finiquitar el sistema de “concertació social” que s’ha construït al llarg dels anys de democràcia i que ha estat assenyalat com una de les principals conquestes positives de l’Espanya democràtica.

Durant molts anys la negociació i els acords entre sindicats, empresaris i govern va permetre establir una estructura consensuada pel que fa a les normes laborals i socials, des de la negociació col·lectiva a les reformes dels sistemes de previsió social.

Ara el Govern del PP ha dinamitat aquest sistema que tant bons resultats ha donat en les relacions laborals. La Reforma Laboral del PP, amb el suport de CiU, ha signat un atac a la línia de flotació del moviment sindical. La liquidació del sistema de negociació col·lectiva existent durant tots aquests anys, la potenciació de la unilateralitat de l’ empresari en les relacions laborals, ha significat un atac en tota regla al que és el principal fonament del sindicalisme. La negociació col·lectiva, en el seu sentit ampli de negociació de les condicions laborals, econòmiques i socials dels treballadors, és sens cap gènere de dubte la raó clau de l’existència del moviment sindical.

El segon objectiu del Govern del PP ha estat l’atac material i mediàtic a les bases dels instruments del sindicalisme, els sindicalistes i especialment els alliberats sindicals. S’ha provocat una reducció dràstica dels alliberats sindicals en els organismes públics, passant per alt els acords anteriorment signats, alhora s’han reduït de forma substancial les subvencions institucionals i les subvencions finalistes, per a fer actuacions socials com són informació a aturats, immigrants, etc. S’ha tractat de reduir el capital econòmic i humà dels sindicats per tal d’afeblir la seva relació amb la societat, tot això acompanyat d’una amplia campanya mediàtica des dels mitjans públics i privats de la dreta.

No hi ha dubte que el Govern del PP ha aprofitat la millor conjuntura pels seus interessos, com ha estat la crisi econòmica. Els moments de crisi econòmica són els pitjors moments per a l’ofensiva sindical. I més en el cas d’una crisi de l’envergadura d’aquesta on l’atur massiu retreu els treballadors de mobilitzar-se per por a les conseqüències de la pèrdua del seus llocs de treball. Alhora l’atur massiu també té repercussions en el sindicalisme organitzat ja que es dona una baixa pel que fa a l’ afiliació i per tant als recursos ingressats pels sindicats en concepte de quota.

Per últim el Govern del PP de forma directa a través de la Llei de Seguretat Ciutadana, i indirecta a través de les actuacions de la fiscalia i determinats jutges està portant a terme una campanya de criminalització contra la base sindical i els treballadors mitjançant els processos amb petició de penes desproporcionades contra treballadors/res que han participat en piquets sindicals en processos de vagues.

Mai com fins ara, i la llei és la mateixa s’havia vist una situació semblant on hi ha més de 260 persones treballadores processades per participació en “piquets de vaga” i per a les quals el Ministeri Fiscal demana 125 anys de presó.

Aquesta ofensiva antisindical és una més de les actuacions de restricció de drets democràtics duta a terme pel PP en la actual legislatura i que correspon a un moment de forta involució antidemocràtica per part de la dreta política i econòmica aprofitant-se de la crisi. Ofensiva que si no ha anat a més és degut al fet que la funció sindical està recollida en la Constitució.

Per aconseguir els seus objectius de retallada de drets social el PP precisa eliminar o reduir la força d’aquells que se li oposen. I els sindicats figuren en primer terme. En tant que força social organitzada el sindicalisme ha estat en primera línia en la lluita per oposar-se als objectius del Govern. Amb lluita i plantejant alternatives a les actuacions del govern. No hi ha dubte que no es poden explicar les múltiples mobilitzacions socials sense tenir en compte el paper dels sindicats, del sindicalisme i dels sindicalistes. Darrera de les diverses “marees”, darrera dels diversos moviments com la ILP de la PAH, sempre ha estat present el sindicalisme confederal. I el Govern ho sap i no perdona.

Estem en un moment difícil pel sindicalisme, però dels moments difícils és possible sortir reforçats. El moment pot servir per depurar-se d’aspectes relacionats amb el burocratisme, especialment en el cas de sectors d’algun sindicat massa vinculat a algun partit en el poder en alguna comunitat. No hi ha dubte que la manca de recursos obligarà a ser molt més curosos pel que fa a la utilització dels mateixos. El retorn als orígens, i l’aprofundiment en l’autonomia sindical i en aspectes com el límit de mandats, cap a on està movent-se per exemple CCOO, no hi ha dubte que pot ser la seva garantia de futur.

Per que els sindicats han de ser la – peça clau per tal de que quan arribi una possible recuperació aquesta permeti un millor repartiment dels seus beneficis i que faci que no sortim de la crisi amb moltes més diferencies socials i molta més manca de cohesió social.

No hi ha dubte que el sindicalisme confederal continua sent el principal instrument, imprescindible, per a la defensa dels interessos de la classe treballadora, que vulguin o no continua existint. I és una funció dels sectors progressistes de la societat i dels partits que es reivindiquen de l’esquerra no oblidar-ho i defensar a fons la funció d’un sindicalisme que per la seva banda no pot oblidar seguir el camí de la renovació.