Per recuperar els drets dels treballadors i les treballadores de l'Educació      Vine i lluita amb nosaltres!

17 d’octubre de 2014

Ensenyar llibertat, de Bill Ayers

Ensenyar llibertat 
Bill Ayers
Catedràtic Distingit d'Educació i investigador a la Universitat d'Illinois (Chicago) 




LES ESCOLES SÓN MIRALLS DE LES COMUNITATS i també finestres cap a elles: els pobles que es dediquen a l'agricultura ensenyen als joves un món agrari i la cria d'animals; els regnes ensenyen fidelitat i lleialtat al tron; les teocràcies prediquen fidelitat i insisteixen en la pietat i la devoció. Qualsevol estranger pot aprendre molt sobre una societat desconeguda entrant a les seves aules. 

L'antiga Sud-àfrica tenia bonics palaus d'aprenentatge per als nens blancs, i aules abarrotades i atrotinades per als nens africans, i això té un pervers sentit: les escoles de l'apartheid reflecteixen una societat injusta i racista. 

En canvi, sabent el que l'apartheid significa i fa, el nostre estranger podria haver esbrinat amb facilitat l'aspecte exacte que tindrien les escoles. 

En els temps moderns podem veure diferències, així com semblances  entre els sistemes educatius similars: els líders del feixisme a Espanya o els militants afganesos o de la Aràbia Saudita medieval, per exemple; tots coincidirien en què els estudiants haurien de comportar-se correctament, treballar dur, mantenir-se al marge de les drogues i el crim i dominar les assignatures principals. Aquestes coses no diferenciarien l'educació en una societat lliure de l'educació en qualsevol lloc. És més, les escoles a Alemanya a mitjan segle XX produïen científics, atletes excel•lents, artistes i músics a la vegada que donaven lloc a la ceguesa emocional i la submissió, el patriotisme obtús i una disposició a seguir ordres, encara que els portin fins a les cambres de gas. 

Aquestes escoles podrien haver aparegut com "excel•lents" en alguna mesura, però per sobre de les matèries que ensenyessin -Matemàtiques o Música, Literatura o Ciència-, els ensenyaments que s'alçaven amenaçadorament configuraven un currículum d'obediència i conformisme. 

Les escoles autoritàries es caracteritzen per la passivitat, la irrellevància i el fatalisme amarat pel rebuig de l’intel•lectualisme.  Van quedar encantats amb les petites tecnologies de control i normalització: els esquemes elaborats per manejar les multituds, el sistema tancat de les normes i la disciplina, la maquinària exhaustiva de calendaris, rellotges i supervisió, els programes laboriosos de classificar estudiants a través de les proves i el càstig, els graus, l'avaluació, els judicis, tot això unit a jerarquia intrínsecament construïda. Saber quin és el teu forat en el nu penya-segat dels guanyadors i perdedors es converteix en una lliçó indispensable. 


• Els centres autoritaris es caracteritzen  per la passivitat, la irrellevància i el fatalisme amarat pel rebuig de l’intel•lectualisme.  

L'educació avui és un espai de contestació amb veus poderoses que promouen una metàfora volàtil: és un producte com un cotxe o una nevera, un ítem comprat o venut en el mercat per al consum individual, no una obligació pública o un bé social o un dret humà fonamental. Les escoles són considerades com negocis, dirigits per CEO (chief executive officer), directors generals amb els professors com a treballadors d'una cadena de muntatge i l'alumnat com matèries primeres, avançant, donant tombs de manera passiva per les cintes de la fàbrica mentre els van ficant la informació com si fos farcit dins dels seus caps inclinats . Aquesta imatge fa fàcil imaginar que es puguin tancar les unitats que menys produeixen i que privatitzar un espai que en algun moment va pertànyer al públic es converteixi en un esdeveniment natural; que l'ensenyament dirigida a satisfer la mètrica de simples tests estandarditzats administrats per l'Estat (però desenvolupats per iniciatives privades i convertits en rendibles) per determinar els "resultats" s'assumeixi com una representació racional de l'aprenentatge; que els indicadors del currículum i de l'aprenentatge controlats per l'Estat siguin vistos com de sentit comú; que la "tolerància zero" per als mals comportaments de l'estudiant reemplaci les lògiques del desenvolupament infantil o de la justícia; i que una cadena de sancions cap als estudiants, els professors i les escoles -però mai cap als qui fan les lleis, les fundacions o corporacions- pugui ser anomenada "responsabilitat". 

La salsa màgica per a aquesta "recepta de la reforma" té tres ingredients principals: substituir les escoles públiques amb algun tipus d'institució privada controlada per l'administració; separar els guanyadors inexorablement dels perdedors; i destruir l'habilitat del professorat de parlar amb una veu unificada i forta. 

L'educació per a construir persones lliures es dirigeix cap a un lloc radicalment diferent i se sosté per un ideal particularment valuós: cada ésser humà té un valor infinit i incalculable, cadascun té una força intel•lectual, emocional, física, espiritual, moral i creativa; cadascú ha nascut amb la mateixa dignitat i drets, dotats de raó  i consciència, mereixedor d'una comunitat i de solidaritat i d'un sentit de germanor, reconeixement i respecte. 

Aquest valor central té implicacions en la política educativa -la segregació racial és errònia, la separació de classes, injusta; el finançament dispers , immoral- però també serveix com a fonament d'una aproximació cap al currículum i l'ensenyament. 

Volem que els nostres estudiants siguin capaços de pensar per ells mateixos, fer judicis basats en proves i arguments, desenvolupar unes ments pròpies, i sobretot treballar per esdevenir gent lliure, diversa i de tres dimensions, nomenant les seves pròpies preocupacions, preguntant els seus dubtes a l’univers , construint de manera col•lectiva les seves pròpies vides. Les persones de l'escola que es capbussen en aquestes tasques s'adonen amb rapidesa que el desenvolupament complet de cada persona -tenint en compte l'àmplia gamma d'habilitat i el deliciós guisat de raça, ètnia i punts d'origen, així com història anterior - és una condició necessària per al desenvolupament complet de tota la comunitat i, paral•lelament, el complet desenvolupament de tots és essencial per al complet desenvolupament de cadascuna d'elles. 


• Les escoles són considerades com negocis, dirigits per CEO, directors generals amb els professors com a treballadors d'una cadena de muntatge i l'alumnat com matèries primeres. 

A les escoles lliures els estudiants articulen els seus propis desitjos, necessitats i preguntes, identifiquen les condicions i contradiccions de les seves vides i consideren com aquestes circumstàncies podrien ser unes altres. Les experiències dels estudiants i els seus descobriments esdevenen una força que els dirigeix, estant l'educació lligada a la vida. Què significa ser humà ? Qui sóc jo en el món ? Com vaig arribar fins aquí i cap a on vaig? Quines són les meves eleccions i possibilitats en el món? Què significa rebre educació ? Quina és la meva història i en quines coses s'assembla o es distingeix de les històries dels altres?  Quina és la meva responsabilitat vers els altres? Aquest tipus de preguntes fonamentals revela aquestes tres lliçons radicals: que vivim en la història -dinàmica, revolta, sempre canviant- i que el que fem o el que deixem de fer té conseqüències; cada un de nosaltres som un procés, sense acabar, incomplet i nedant cap a una riba incerta. No necessitem el permís de ningú per preguntar a l'univers. 

Els professors lliures i els estudiants lliures rebutgen l'obediència i la conformitat, desenvolupen en canvi disposicions d'iniciativa, qüestionament, coratge, imaginació, creativitat, inventiva i empatia. 

Aquestes qualitats no poden ser distribuïdes a poc a poc, han de ser modelades i alimentades, animades i defensades i, sobretot  practicades una i altra vegada. 


• L'educació per a construir persones lliures es dirigeix cap a un lloc radicalment diferent i se sosté per un ideal particularment valuós: cada ésser humà té un valor infinit i incalculable

Quan el treball actiu és la norma, ajudar els altres no és una forma de caritat, cosa que  s'improvisa entre el receptor i el benefactor. Més aviat, un esperit de comunicació oberta, un intercanvi i una anàlisi es converteix en el més comú. 

En aquests casos hi ha un espai natural per al desordre, l'anarquia i el caos, com passa en qualsevol taller amb molta feina. Però hi ha una disciplina més profunda, la de fer les coses i aprendre a través de la vida. Això és totalment aplicable a l'educació  que, com l'amor, és generadora: com més tens, millor et tornes, com més dónes, més tens.