Per recuperar els drets dels treballadors i les treballadores de l'Educació      Vine i lluita amb nosaltres!

6 de maig de 2015

De què parlem quan parlem d’avaluació, article de Montse Ros

Si tots sabéssim fer només les “competències bàsiques”, la nostra societat s’empobriria sense remei.


POLONI: Milord, els tractaré com es mereixen.
HAMLET: Pels claus de Crist, senyor! Tracteu-los millor. Si els tracteu com es mereixen, ¿qui s’escaparà de ser fuetejat? Tracteu-los conforme al vostre honor i dignitat. Com menys s’ho mereixin, més mèrit tindrà la vostra generositat.

William Shakespeare

Font: Diari d'Educació




Què té valor, en educació?

Les proves PISA gaudeixen d’una autoritat remarcable, avui. Les realitza la OCDE, una organització amb finalitats econòmiques. Que l’educació ha de servir per guanyar-se la vida i per a la prosperitat de les societats, no ho discutiré. Té un valor.

Té valor, també, el foment de la major igualtat entre les persones per aconseguir una societat més justa. L’avaluació de competències bàsiques hauria de tenir aquest sentit: no deixar ningú enrere.

Ara bé, si tots sabéssim fer només les “competències bàsiques”, la nostra societat s’empobriria sense remei. L’educació no pretén la uniformitat, vol també conrear talents personals, àrees d’oportunitat. La creativitat, el coneixement, la riquesa, es construeixen en la connexió de sabers variats en la xarxa social. Com s’han de valorar? Com es poden avaluar, en la seva diversitat, i en la seva interacció com a assoliment dels objectius pedagògics proposats?

L’educació ens fa humans, i tota la complexitat humana en forma part: la bondat, la ciutadania responsable, la salut, la solidaritat, la maduresa personal… Tenim mecanismes per donar valor als objectius probablement més importants de l’educació?

S’ha d’avaluar?

L’avaluació té finalitats legítimes i convenients. La més important és la millora. Educar és creure en la perfectibilitat humana, escrivia Savater en El valor de educar. La comprovació és imprescindible en el pensament crític, el rigor científic i la reflexió que ens permeten perfeccionar-nos. Per això, l’avaluació no ha d’anar mai sola. Ha de formar part de processos d’investigació i acció que ens permetin canviar, innovar, planificar, fer prospectiva, rectificar, corregir. No n’hi ha prou amb atorgar valor i magnitud. L’educació no té un punt i final. Mai no és un producte acabat que “val” tant. L’avaluació serveix per seguir educant i fer-ho millor: s’hi han de posar mesures, i per tant, recursos. I quan hi ha recursos, s’han de retre comptes, és un requisit democràtic.

La nostra societat està acostumada, però, a l’avaluació com mecanisme de promoció o exclusió. Els exàmens funcionen com a legitimació d’una classificació, com a naturalització d’una selecció social per via acadèmica. Encara que el diccionari ens digui que l’avaluació dóna valor d’una manera aproximada, les conseqüències d’aquesta acció han estat històricament determinants. Però, les proves aïllades de capacitat s’han revelat ineficaces i fins i tot injustes, i la classificació selectiva, irrellevant (Joan Manuel del Pozo) i aquesta seria una de les raons perquè les empreses, per exemple, tendeixen a donar menys importància als títols acadèmics. Hem anat comprovant que els exàmens no donen a cadascú el que es mereix, però encara existeix la tendència a usar-los amb caràcter disciplinari.

Quin és el subjecte de l’avaluació?

Quan avaluem competències i coneixements, avaluem persones? Em preocupa molt l’efecte “sinècdoque” de l’avaluació. La tendència a prendre la part pel tot. Avaluem la competència matemàtica, o la competència lectora d’una persona, i massa sovint això ens porta a una consideració global de les seves capacitats o fins i tot del seu valor total. M’esgarrifa l’atreviment de “determinar la magnitud” de la vàlua d’una persona. En canvi, m’agrada el concepte d’atorgar valor a les coses bones que fan les persones, concepte que es relaciona millor amb el matís de la paraula valorar. Té sentit pedagògic perquè encoratja a perseverar en els objectius i a sentir-se capaç de superar les dificultats.

L’educació és un procés i avaluar-lo únicament a través de resultats no sembla prou adequat. En el procés educatiu intervenen múltiples factors a més de la pròpia persona: les relacions amb l’entorn social, l’acció del professorat i altres professionals, l’organització del sistema escolar, la família, les polítiques educatives… No avaluarem el procés educatiu si no avaluem també la intervenció de tots aquests actors.

En tractar-se d’un procés, es planteja també la dificultat de quan avaluar. La maduració humana no és un procés lineal i homogeni, i s’entén al llarg de la vida. L’efecte d’una acció educativa no té per què ser immediat.

Haurem de convenir, doncs, que qualsevol avaluació només podrà ser parcial i haurem d’acceptar amb humilitat que, com indica el diccionari, ens permet una aproximació al procés educatiu. Si fos possible avaluar-ho tot, i tot al mateix temps, tampoc no serviria. Com podríem afrontar mecanismes que ens permetessin utilitzar tot el coneixement i implementar mesures de millora de tot alhora? És més raonable reconèixer la parcialitat de qualsevol tipus d’avaluació, procurar no centrar-nos cada vegada en els mateixos aspectes, i usar el coneixement que n’obtinguem per reorientar els processos.

Qui avalua?

Qui decideix quines d’aquestes facetes humanes es valoren? Qui determina què constitueix valor, orienta l’activitat educativa de tot l’ecosistema educatiu perquè ningú estarà disposat a quedar enrere en aquells aspectes més valorats. Un gran poder. Qui està legitimat per exercir-lo? L’OCDE? El Departament d’Ensenyament? El Ministeri? El magisteri?

Perquè l’avaluació serveixi per a la millora, ha de passar necessàriament que els subjectes avaluats –siguin persones o grups-, tinguin l’ocasió real de participar en els processos de preparació, ordenació, producció i seguiment de l’activitat avaluadora (J M del Pozo) Si l’avaluació no produeix autoconeixement i coneixement crític, no és útil per a la millora. L’acció tutorial ha d’acompanyar aquest coneixement crític, que tendeix a condicionar les expectatives que té la persona sobre ella mateixa i les seves possibilitats de superació. Per això em preocupa molt la publicitat o la privacitat de les dades obtingudes en qualsevol avaluació. Una expectativa negativa estesa en l’entorn d’una persona sol generar l’efecte de profecia que s’autocompleix, i frenar l’educació en lloc d’impulsar-la. Tornaré a citar a Joan Manuel del Pozo: És bo tenir present una coneguda llei de la sociologia, la llei de Campbell, segons la qual, si fem servir un indicador quantitatiu per avaluar un procés social –i els educatius són essencialment socials- , com més influeixi l’indicador en la presa de decisions, més corromprà el procés social que mesura.

Com es podrien organitzar procediments que permetin alhora la participació i el rigor? Com podria ser una avaluació contínua que alimentés de criteri i direcció als processos educatius? Com podríem compartir el coneixement i alhora respectar la privacitat dels protagonistes de l’avaluació? Lluny de les avaluacions resultadistes i selectives, caldria configurar l’I+D+i de l’educació com a element constitutiu de l’activitat educativa. Això permetria introduir un vector de canvi, amb millores fonamentades i contextualitzades, compartides i enriquides, parcials però constants.