Per recuperar els drets dels treballadors i les treballadores de l'Educació      Vine i lluita amb nosaltres!

29 de maig de 2017

Pacte Nacional d’Universitats, ens hi va el futur...

Pacte Nacional d’Universitats, ens hi va el futur...

Eduardo Núñez
Secretari de Política Universitària
Federació d’Educació de CCOO de Catalunya


«Afirmo, señores, que las reducciones propuestas en el presupuesto especial de las ciencias, las letras y las artes son doblemente perversas. Son insignificantes desde el punto de vista financiero y nocivas desde todos los demás puntos de vista. Esto es de una evidencia tal que apenas me atrevo a someter a la asamblea el resultado del cálculo proporcional que he realizado [...] ¿Qué pensarían, señores, de un particular que, disfrutando de unos ingresos de 1500 francos, dedicara cada año a su desarrollo intelectual [...] una suma muy modesta: 5 francos, y, un día de reforma, quisiera ahorrar a costa de su inteligencia seis céntimos?» - Víctor Hugo


El passat 16 de maig, en el marc de la celebració del 25è aniversari de Sistema Universitari Català, el president Puigdemont va anunciar la voluntat del govern de la Generalitat d’encetar un Pacte Nacional d’Universitats. És una declaració d’intencions que, tot i arribar tard, pot saludar-se amb cautela. Utilitzant una metàfora maquiveliana, en els darrers anys, Catalunya no ha agafat l’ocasió pels pèls i ha perdut l’oportunitat de fer de la universitat un element estratègic de futur que, alhora, hauria contribuït a sortir de la crisi tot pal·liant els seus efectes més nocius. Malauradament, com deia el florentí, quan l’ocasió passa, passa. I és que, en aquest context advers, altres països han posat en relleu que el finançament de l’educació superior és la millor inversió per superar la crisi sense perdre el fil de dimensions socials indestriables per a la consecució de societats més justes, més iguals i més lliures. Avui, ningú no qüestiona que la universitat és una instància cabdal en el desenvolupament econòmic, social i democràtic d’un país. Tot i així, des del 2008, a Catalunya venim patint la tragèdia del seu deteriorament.

L’ofegament financer i les restriccions normatives en matèria de personal han tingut resultats devastadors a les nostres universitats. En l’actualitat, la precarització i l’envelliment de les plantilles ha arribat a un punt insostenible que amenaça malmetre greument, i de manera irreversible, la qualitat docent i els serveis universitaris. Fins i tot, hem assistit al drama humà, insòlit en la nostra història recent, de patir l’emigració del millor personal investigador jove, amb la subseqüent pèrdua de talent associat. Donada la situació del país, res no fa pensar que tornaran. Des del 2011, el govern va intentar pal·liar aquest ofegament financer amb l’increment del preu de les matrícules i les taxes universitàries -avui són les més cares de tot l’Estat-, és a dir, carregant-lo injustament a l’esquena dels estudiants. La conseqüència va ser que, per primera vegada des dels anys 70, a partir del curs 2011-12, va observar-se una disminució dels estudiants universitaris en el grup d’edat de 18 a 24 anys que, de ben segur, pertanyien als sectors populars més vulnerables de Catalunya.

La universitat catalana, en suma, ha arribat a una situació precària de conseqüències imprevisibles pel futur del país que, fent-ne abstracció de l’estalvi pressupostari que hagi suposat pel govern, en paraules Víctor Hugo, serà nociva des de tota la resta de punts de vista. La universitat s’ha precaritzat i alhora, conseqüentment, s’han precaritzat les seves funcions socioeconòmiques i democràtiques claus pel futur del país. El Pacte Nacional d’Universitats, si el president va més enllà d’una mera declaració d’intencions, pot ser una oportunitat a aprofitar imperativament. Comissions Obreres direm la nostra en la negociació d’aquest pacte defensant la necessitat d’un compromís estratègic amb un sistema universitari català públic i de qualitat que estigui a l’altura d’aquest segle. 

Segons el nostre parer, caldrà repensar aspectes claus del sistema:

Model de finançament: és necessari simplificar l’actual model de finançament i establir un finançament estable que, com a mínim, se situï en la mitjana dels països de l’OCDE i que abasti les necessitats pressupostàries de personal docent i d’administració i serveis, tot assegurant la qualitat en la docència, la recerca, els serveis universitaris. El model de finançament, segons el nostre criteri, hauria de defugir de criteris de competitivitat entre les universitats pels recursos  que són imprescindibles pel seu bon funcionament.

Model de preus de matrícules i taxes: no es pot continuar carregant el dèficit del finançament als estudiants. És necessari, doncs, no només millorar el sistema de beques, sinó establir a curt termini un model de preus depenent del nivell de rendes que avanci, progressivament, cap a un model de gratuïtat. És urgent que Catalunya deixi de tendir cap als models de matrícules de països com els Estats Units o Regne Unit que tendeixen a imputar la despesa del sistema als estudiants i apropar-se a models com ara els d’Àustria, Bèlgica o Noruega.

Política de personal: és imprescindible assolir un compromís que estableixi un pla que, en tres anys, situï les plantilles del personal docent i investigador i del personal d’administració i serveis en els nivells anteriors a la crisi. També s’ha de posar fi a la precarietat estabilitzant el personal temporal de tots els col·lectius universitaris. Finalment, s’han de recuperar els drets arrabassats, el nivell adquisitiu perdut, així com tornar a encetar la carrera acadèmica i professional entre el personal. Una universitat amb el seu personal en precari només podria contribuir d’una manera igualment precària al país.

Inversió en I+D+i i transferència de coneixement: a curt termini, és fonamental recuperar, com a mínim, els nivells d’inversió en I+D+i anteriors a la crisi i millorar els mecanismes de transferència de coneixement. S’ha de crear les condicions perquè la universitat, des de la seva independència, pugui jugar un paper clau en el repte d’avançar cap a un nou model productiu industrial d’alt valor afegit que, alhora, contribueixi a eradicar la precarietat laboral i social a Catalunya.

Model de govern: s’ha de respectar l’autonomia universitària com a pilar fonamental de la seva independència, com a garant del coneixement i del pensament no subjectes a interessos particulars. El pitjor favor que podem fer a la universitat i al país és colonitzar l’espai en  què es desenvolupa la ciència i el pensament pels criteris de mercat i les ideologies gerencials dominants. Altrament, és urgent aprofundir  formes de govern democràtiques tot defugint dels mites que contraposen democràcia i eficiència. La democràcia és garantia de corresponsabilitat, de rendició de comptes i de transparència.

La universitat sempre reverteix a la societat molt més del que aquesta inverteix en ella. El govern no pot defugir més temps la responsabilitat que té vers la universitat perquè, això, és tant com fer desistiment en relació al futur de Catalunya. Comissions Obreres creiem que anem tard, raó de més per posar-nos-hi com més aviat millor, ens hi va el futur...