Per recuperar els drets dels treballadors i les treballadores de l'Educació      Vine i lluita amb nosaltres!

11 de setembre de 2017

OPINIÓ "Abandonats a les portes de les pitjors galàxies"

Els atemptats del 17 d’agost i l’àmbit de l’educació

Abandonats a les portes de les pitjors galàxies


El passat 17 d’agost, per un atzar, vaig sentir la notícia dels atemptats de
Barcelona i de Cambrils en una emissora en llengua francesa. Manifestaven l’estranyesa que els joves gihadistes haguessin sorgit “d’une petite ville sans histoire du nord de l’Espagne”. De primer, em vaig exclamar que aquells periodistes no s’haguessin documentat més, fins a saber que Ripoll és una vila amb molta història (Guifré el Pelós, l’abat Oliba). Després, em vaig adonar que la bona traducció del francès és “d’una petita vila sense problemes”.

No gaire més tard, vaig llegir l’escrit de l’educadora social de Ripoll, Raquel Rull, que havia treballat amb aquells joves, no fa gaire temps, quan eren nens i adolescents. Aquest escrit, en què expressava una enorme desolació, es va fer viral. A les xarxes, com era d’esperar, hi havia de tot, des dels que li feien retrets al bonisme criminal (sic) amb que hauria menat la seva tasca educativa, fins als que se sumaven a la seva perplexitat desolada, sentien com a pròpia la seva frustració i buscaven explicacions des de l’empatia i des de la convicció que les respostes simples o viscerals no porten enlloc.

Donant-li voltes, he arribat a algunes conjectures que voldria expressar aquí.  El meu punt de vista ve influenciat, cal que ho deixi clar, des d’una experiència d’anys com a professor de secundària. Sóc plenament conscient que el que jo pugui dir aquí no esgota el tema, que és d’una enorme complexitat.

Als centres d’ensenyament, de vegades, s’encerta a endegar un tractament de la diversitat de l’alumnat que resulta reeixit. Què vull dir quan dic “reeixit”? Doncs que l’alumnat objecte de l’acció educativa s’integra en la institució i percep que el que allà realitza li és profitós per al futur. Per a que això succeeixi, calen bons professionals de l’educació, que entenguin que l’objectiu fonamental de la seva tasca és l’alumne/a, cadascun d’ells en singular, amb les seves particularitats i circumstàncies. De professionals d’aquests n’hi ha, i tant que n’hi ha, i fan bona feina. No els fitxarà mai el PSG, ni cap banc, ni cap gran corporació, però hi són. Una altra cosa és el marc laboral i els encotillaments dels sistema educatiu i la seva gestió. Deixem-ho aquí, per ara.

La Raquel Rull posa de manifest com havia vist progressar, créixer i madurar aquells nois, des de la seva tasca en l’ensenyament no reglat, com a educadora social. Aquesta tasca professional, la d’ella, és de primera necessitat per a bona part de l’alumnat, és tant imprescindible com la tasca que fan altres professionals a l’escola. El testimoni de la Raquel és de una veracitat que no admet dubtes, narra aquell estat de gràcia en el que molts bons educadors s’han sentit moltes vegades, quan noten que se’n surten, quan tenen la percepció que estan encertant a ajudar algú. I cal dir que això no passa sempre, per diferents causes, moltes fora de l’abast de l’educador, algunes vegades també per errors propis. Aquí com en el basquet, lamentablement, no es dóna mai el 100% d’encerts, és impossible. Però els nois de la Raquel semblaven ben encaminats, ella ho diu i, per com ho diu, jo la crec.

Què pot haver passat, doncs?

Doncs que ni Ripoll “est une ville sans histoire”, ni el nostre país, la nostra societat, és una arcàdia feliç sense problemes. L’àmbit educatiu (institucions i professionals) és una illa dins d’una realitat externa que és tant o més complexa. Malauradament, existeixen notables i escruixidores contradiccions entre el que transmet l’acció educativa a molts nens i adolescents i el que després es troben en l’etapa immediatament posterior.

Fins l’inici de la crisi, a l’immensa majoria els anava més o menys bé en sortir de l’educació obligatòria. Qui tenia possibilitats acadèmiques, anava a la universitat o a la formació professional. Però, en aquests darrers anys, cada vegada ha estat més freqüent de preguntar-li a un noi o una noia què aniràs a estudiar l’any vinent, i que et respongui amb evasives o que et digui a les clares que no farà res, que a casa no s’ho poden permetre, que les matrícules són molt cares. És a dir, hem passat a tenir “ninis” que no provenen d’un fracàs escolar, sinó  que tenien uns expedients regulars o fins i tot bons. Es tracta d’un fracàs social. El mercat de treball tots sabem com està. A més, en molts àmbits de treball, encara que t’expressis amb un accent que no desdiria a Catalunya Ràdio, el teu nom i cognom resulten ser una barrera. Els mecanismes de l’exclusió, ningú els coneix millor que qui els pateix i, quan es tracta de trobar feina i guanyar-se la vida, això no són subtileses sense importància.

A tall d’exemple: Dies després dels atemptats, va fer escàndol (amb raó) el tractament que en va donar el magazine matinal de la TVE. Entre altres desencerts, allà van entrevistar una veïna d’escala de la família d’algun dels autors de l’atemptat. Aquella persona s’encastellava a dir que aquelles famílies no s’havien integrat. La periodista insistia a preguntar en què se substanciava aquesta no-integració i la veïna entrevistada només encertava a concretar que eren bruts, que no eren nets. Li tornaven a preguntar i repetia la cantarella. No hi va haver cap altre veí que fos entrevistat, potser no el van trobar, qui sap. Estranyat, vaig buscar el nom de la veïna entrevistada a Google. Vatua l’olla! Aquella senyora havia estat poc temps abans Síndica de Greuges de la vila de Ripoll, amb els vots de CiU, ERC i de Plataforma per Catalunya. Al cap d’un temps, havia presentat la seva renúncia de mala manera perquè no li tenien prou consideració, a ella, no que no s’atenguessin les seves demandes en tant que síndica.

De fet, en la nostra societat, en general, els sentiments majoritaris tendeixen cap a la marginació de l'alteritat perquè som una societat sectària, de capelletes. A molts, la reacció d’amics, familiars o gent propera davant dels atemptats ens ha deixat perplexes. Sovint donem per fet que vivim en una societat sense prejudicis i integradora, sense qüestionament ni major aprofundiment. Si tots haguéssim sigut l’educadora, segurament el noi no hauria pujat a la furgoneta.

Ara el Departament d’Ensenyament diu que farà formació específica al professorat que ho desitgi per tal d’ajudar-lo a detectar els casos de radicalització entre l’alumnat. Em poso a tremolar i només confio que aquesta sigui una més de les cataplasmes que les autoritats educatives de Via Augusta “es treuen de la màniga” per tal de fer el paperot en els mitjans, per a després oblidar-la o deixar-la en no res. A veure si ara els docents hauran de fer cacera de bruixes enlloc d’educar. Ja sabem que, de fa temps, quan hi ha algun desgavell social, hi ha la tendència a encolomar-lo a l’escola, mentre aquesta fa el que pot i com pot, i aquí pau i després glòria.

No dic que no s’hagi de fer feina amb l’alumnat en relació als dramàtics fets del 17 d’agost, i tant que sí. Però s’ha d’anar molt amb compte amb les sobreactuacions i amb pervertir el que és i ha de ser la verdadera tasca educativa. Ara no es tracta del apa correm-hi tots, sinó d’una readaptació ben meditada de certs continguts de la programació curricular i de l’acció tutorial, sense escarafalls. I sobre tot, de repensar el pas de la institució escolar a la societat, que és tant com dir repensar el model de societat que volem.

Una cosa que caldria, no l’única, ja que aquesta realitat, com he dit al començament, és molt complexa, és que la nostra societat acompanyés els joves que surten del sistema educatiu (a tots!) fins la integració plena en la societat, i que no es veiessin de sobte confrontats a una realitat frustrant que, objectiva i subjectivament, els exclou.

La frustració és generadora de desordres de la conducta, a major frustració major desordre. Un dels desordres més freqüents és la conducta violenta, que pot anar dirigida cap a les persones o objectes que causen la frustració o que l’individu frustrat creu que la causen; també cap a persones o objectes que res hi tenen a veure, però que són proclius o propicis a rebre la seva acció violenta, com a alleujament o descàrrega de la tensió acumulada; i també de vegades, tots ho sabem, envers un mateix. Aquests esquemes de comportament es donen o es poden donar en tota mena de persones, sempre en relació proporcional al grau de frustració. De vegades, en persones més impulsives, es dóna de forma quasi immediata, però en altres, més reflexives, es pot anar covant en un enrocament neuròtic, encara més accentuat per la manca de comunicació.

Per a nois que han viscut de forma positiva una experiència educativa amb professionals amatents a la seva exteriorització de pors i sentiments negatius, veure’s tot d’una llençats fora d’una mena d’úter matern que els ha protegit, pot resultar extremadament frustrant. No és gens estrany que es posin a pensar què és el que han fet ells per a merèixer el que els està passant. Aquest és el camp propici per a que algú pugui fer llucar la llavor del sectarisme. Tothom que ha conegut mínimament els processos de sectarització, de qualsevol tipus, (no només religiós), ho sap. Pot succeir també, per exemple, amb les bandes llatines o amb certa delinqüència organitzada, o també, per què no dir-ho, amb algunes formes d’activisme polític o parapolític.

No només per a prevenir i evitar aquesta deriva cap a la violència terrorista, sinó per a ajudar els joves de tota mena a integrar-se en la societat i, que carai, perquè és de justícia, cal que ens posem les piles i procurem una altra societat, una de més solidària. Si no, manllevant uns versos de Manuel Vázquez Montalbán, ens trobarem cada vegada més que molts joves se’ns escapen i moren de fred abandonats a les portes de les pitjors galàxies

Isidre Marías

Enllaços de referència:
·        ¿Cómo puede ser, Younes...? (Carta de l’educadora social de Ripoll Raquel Rull)
·        La Generalitat revisa la detecció de radicalització islàmica a les escoles:
·        Atemptats de Catalunya. Una mirada psicosocial:
·        TVE – La Mañana.  El atentado de Barcelona abre el debate sobre la integración de la comunidad musulmana:

·         Irene Payet, nova síndica de greuges de Ripoll:

·        Tal vez sea cierto (Poema del poemari “Pero el viajero que huye”):