18 de gener de 2018

CCOO defensa el model d’escola catalana

Editorial del núm. 233 de Lluita Obrera (octubre-desembre 2017), per Montse Ros 

Només hi ha hagut una política educativa de gran consens a Catalunya. La que va definir el model lingüístic de l’escola catalana. Aquest model es va construir als barris, abans que cap llei ho disposés, concretament a Santa Coloma de Gramenet. Es va construir des de les associacions de veïns, des dels moviments de renovació pedagògica, des dels ajuntaments del PSUC, des de CCOO. La seva premissa era no separar les criatures per la llengua d’origen de les seves famílies perquè tothom acabés l’escola amb un coneixement equivalent del català i del castellà. Al País Basc ho van fer diferent, amb escoles que parlaven en eusquera i escoles que ho feien en castellà. Aquest model s’ha demostrat més car, més segregador socialment i menys eficient a l’hora d’incorporar alumnes de moltes llengües familiars diferents. Era el preferit de Convergència i del PSC, però quan la Generalitat governada per Pujol va tenir competències educatives, va optar pel model que ja s’estava portant a terme en molts barris.

Metodològicament es va optar per l’anomenada immersió lingüística, que consistia a començar el parvulari exclusivament en català, llengua del país però minoritzada en l’ús públic, i a introduir progressivament el castellà i les llengües estrangeres. Es va treballar amb escoles de Finlàndia i el Canadà, i amb el suport d’universitats, i es va aconseguir una qualitat pedagògica prou reconeguda. El model no ha presentat disfuncions significatives, i socialment ha facilitat la comunicació i la convivència en un país fet de migracions successives.

Fa temps que el PP ha buscat encendre un conflicte lingüístic que aquest model havia evitat. Va organitzar i finançar denúncies a escoles exigint que determinades criatures rebessin les classes exclusivament en castellà, i van acabar obtenint sentències de poc sentit lingüístic i pedagògic que marcaven el percentatge exacte d’hores de classe que calia fer en castellà, sense permetre variacions entre escoles, o per edats, ben recomanables.

Ara, la Unió Europea recomana una estratègia perquè l’alumnat desenvolupi la “competència plurilingüe”, molt semblant a la pedagogia de la immersió lingüística però que fa valer les aproximadament dues-centes llengües que es parlen a qualsevol gran ciutat europea. És una bona actualització, i no qüestiona que l’alumnat, sigui quina sigui la seva llengua o llengües familiars, convisqui als mateixos centres, es reconeguin i valorin els seus coneixements, i es fomentin la convivència i la cohesió social.

Tant de bo CCOO hagués aconseguit totes les altres reivindicacions històriques en el camp de l’educació. L’educació laica, per no separar l’alumnat per creences religioses; la coeducació, per no segregar per la reproducció de rols de gènere; l’escola inclusiva, per no segregar per capacitats; l’escola gratuïta, per no segregar per poder adquisitiu. Aquesta pluralitat a les escoles faria impossible qualsevol tipus d’adoctrinament i permetria molt més la “transmissió”, la reconstrucció personal i la creació de coneixement. Però no ho hem aconseguit. Les altres polítiques educatives no han tingut consens i ara tenim escoles que separen els nens de les nenes; escoles de pagament, que separen l’alumnat segons la capacitat de paga- ment de les famílies; escoles religioses i religions a l’escola pública, que tenen com a missió la transmissió d’una doctrina, i un pressupost tercermundista per fer pos- sible la inclusió educativa de l’alumnat més desafavorit o amb diversitat funcional. La prevenció de qualsevol adoctrinament està en la pluralitat i la inclusió. I molt lluny de les revàlides i les avaluacions estandarditzades.

Tot el reconeixement de CCOO al personal educatiu que intenta tirar endavant aquest model d’escola, que és el que convé a la classe treballadora. Montse Ros